Bones festes i fins l'any 2013...

El "British Bar" de Cais do Sodré

Aquest relloge existeix a la realitat, el primer cop que el vaig veure fou a la pel·lícula "A la ciutat blanca" d'Alain Tanner i el segon cop ja va estar en directe al visitar un d'aquells locals amb petites històries que ens guarda Lisboa, el British Bar de Cais do Sodré, un local que el segle XIX ja era conegut com la taverna anglesa i visitat bàsicament per mariners britànics (o d'altres nacionalitats) que arribaven al port.

Amb els anys, va canviar de propietaris, i el 17 de febrer de 1919 António Prazeres i família va inaugurar-lo amb el nom que encara avui manté British Bar (Rua Bernardino Costa, nº 52 - Cais do Sodré) i per tant aviat farà un segle.

La gran sort d'aquest local és que mai ha estat de moda, el que li permet ser "autèntic", així que no és ni especialment bonic, ni destaca massa per res, però manté el seu ambient popular. Avui en dia la gran majoria dels seus clients són persones anònimes que treballen a la zona o que en el seu camí a casa s'aturen  a prendre una cervesa i xerrar una estona. Esporàdicament, es deixa caure algun estranger o turista, donen un cop d'ull i a vegades fins i tot es seuen a passar una estona (us ho recomano).

L'espai és petit, poques taules, una barra de fusta i prestatges alineats amb les ampolles. La gent entra, descansa un quart d'hora i beu cervesa triant entre les dotzenes de varietats que posseeix la casa. Famosa és la cervesa de gingebre (Ginger Beer), una especialitat de la casa. També hi ha aquells que prefereixen un whisky.

Anys enrere, va ser un lloc de referència dels escriptors i artistes. José Cardoso Pires va ser un dels clients habituals que va escriure les seves memòries "Lisboa. Livro de bordo" sobre la barra del British i va dir del bar: "Té ​​gust de moll sense aigua a la vista".

Altres que van passar hores foren el polifacètic pintor i artista Bernardo Marques o el caricaturista i pintor Carlos Botelho. També forma part de la ciutat literaria d'Afirma Pereira d'Antonio Tabucchi  i encara avui en dia es diu que si un té prou paciència pot veure arribar al jove i subversiu Monteiro Rossi camí de prendre una cervesa.

Alain Tanner el va trobar i el va fer servir a "A la ciutat blanca", el nom que li va donar a Lisboa per la seva intensa llum i així va ésser com l'actriu Teresa Madruga va interpretar algunes escenes darrera del seu taulell...

+ informació: L'ambient de Lisboa: A la ciutat blanca (1983)

Lisboando: com demanar un cafè a Lisboa ?

Una altra de les interessants guies de Lisboa que podem trobar a la xarxa és Lisboando que ja fa tres anys que ens mostra els atractius d'aquesta fantàstica ciutat, com ja us vaig parlar fa une setmanes. Avui volia compartir un dels seus articles que duu el títol "Como pedir un cafè en Lisboa" i que ens acosta a les singularitats pròpies de l'idioma, i en el meu cas, em recorda el divertit capítol de la serie de televisió "Oh Espanya" de Dagoll Dagom on un grup de turistes catalans anava de visita per Madrid...

Bé, tornant a Lisboa, aquí podeu llegir aquest interessant article i descobrir els tipus de cafè: Galão, Meia de Leite, Bica, Café Cheio/Curto, Carioca, etc. ummmm.... ja m'arriba el seu aroma...

Diuen de Lisboa... (1)

La literatura i l'art de tots els temps està plena d'emocions i sentiments envers la ciutat blanca. Poetes i poetesses, músics, escriptors, artistes, personalitats o visitants han lloat els seus carrers, els seus colors, la seva màgia... aquí hi ha alguna de les frases que més m'agraden:

"Lisboa, vella ciutat, plena d'encant i bellesa ..." Amália Rodrigues



"Sota set turons, que són altres tants punts d'observació des d'on es poden gaudir magnífiques vistes panoràmiques, s'estén la vasta, irregular i multicolor aglomeració de cases que constitueixen Lisboa". Fernando Pessoa

"Lisboa, una ciutat de llum daurada que perdura sobre els turons amb una esplendor com de pluja recent".  Antonio Muñoz Molina

"Lisboa es diverteix, Coimbra canta, Braga prega i Porto treballa"

"Com qualificar la llum de Lisboa, que no obstant això sentim tan peculiar, si la despullem de les cases i dels murs de les places i dels patis dels carrers i dels passejos de pedres dibuixades, o del llarg esplendor del Tajo?". António Ramos Rosa

"De la capital portuguesa emana l'olor vell en façanes i carrers, en tramvies i places. Ciutat blanca, ciutat dels sentits banyada pel Tajo. Lisboa embriaga"

"Urbs rasa sobre turons, com si només estigués construïda de cases d'una sola planta, potser, allà, un baldaquí alt, un entaulament més esforçat, una silueta que sembla ruïna de castell, llevat si tot és il·lusió, quimera, miratge" José Saramago

"A Lisboa hom la pot definir com un símbol. Com la Praga de Kafka, com el Dublín de Joyce o el Buenos Aires de Borges. Sí, és possible. Però més que les ciutats, és sempre un barri o un lloc els que caracteritzen aquesta definició i la fidelitat sovint inconscient que els guardem. El Chiado, en aquest cas. La seva geografia cultural, la seva resplendor diürna, la pau provinciana dels seus carrers a la nit, tantes coses, tantes coses..." José Cardoso Pires

"... La humanitat humil i nostàlgica de les petites botigues on els caixers doblen i desdoblen cintes i teles... " Sophia de Mello Breyner Andresen 

Les fantàstiques imatges que acompanyen aquesta entrada són obra del fotògraf madrileny Rafa Pajares.

La Casa das Vellas do Loreto

El 1845, el compositor i pianista Franz Liszt va donar un concert a l'actual Teatre Nacional de São Carlos. Aquell dia, i per primer cop a Portugal, una botiga dedicada a la fabricació d'espelmes, la  Casa das Vellas do Loreto, va rebre la comanda de fabricar vàries espelmes de color vermell per tal d'il·luminar l'escenari on havia d'actuar el reconegut intèrpret hongarès. Des d'aquell moment, en el país atlàntic les espelmes deixen de tenir únicament el color de la cera i poden tenir qualsevol color de l'arc de Sant Martí  i aquesta botiga, plena d'encant, entra a formar part de l'història lisboeta...

La Casa das Vellas Loreto (Rua do Loreto 53-55) és un un espai acollidor, amb uns antics prestatges i  aparadors de fusta, ple de colors, aromatitzat per les espelmes perfumades i amb la distinció que acompanya allò artesanal. Però el més bonic de tot és que aquesta botiga, que es troba al Chiado, és típica de la ciutat ja que va ser oberta el 1789 i des de llavors pertany a la mateixa família, Sá Pereira, que amb molt d'amor i treball manté el negoci. Les espelmes artesanals són les més cobejades i artesans d'arreu de Portugal i d'Europa venen les seves espelmes aquí...

+ info:
Mapa de la seva situació.
Web de la botiga, amb horaris, telefons i contacte.
Tauler de Pinterest de la Casa das vellas do Loreto

Els sons de Lisboa: Histories de Lisboa (1994)

Histories de Lisboa és una de les pel·lícules més peculiars del director Wim Wenders on ens ofereix la seva personal visió de Portugal a través de la història d'un enginyer de so Philip Winter (Rüdiger Vogler) que es trasllada a Lisboa per treballar en una pel·lícula dirigida per un amic seu, Friedrich Monroe (Patrick Bauchau). Winter aconsegueix arribar a Lisboa unes setmanes després, no obstant això, quan arriba a la casa d'aquest la troba buida i descobreix que Monroe ha desaparegut deixant només el film que ha realitzat però no ha conclòs. Winter decideix quedar-se a la ciutat ja que queda fascinat per la mateixa i una bella cantant de nom Teresa.

Mentre ell s'encarrega de l'enregistrament del so, Monroe, passeja per la ciutat amb la seva càmera per filmar encara més escenes. En algun moment els dos personatges es troben i Monroe convenç Winter de concloure la pel·lícula.

El director Wim Wenders aprofita l'estada solitària del protagonista per ensenyar de manera molt seductora i bella els diferents sons de la ciutat de Lisboa. Al mateix temps, acarona la narració amb interessants reflexions sobre la vida, la mort, Déu i el cinema, amb múltiples referències a l'obra de Fernando Pessoa, la figura literària portuguesa.

Destaquen, a més, la bellíssima col·laboració musical del grup Madredeus i l'aparició del cineasta Manoel de Oliveira.

Us la recomano, un inolvidable tast de la deliciosa Lisboa...

Inaugurat el Lisboa Story Centre – Memórias da Cidade

El passat mes de setembre va tenir lloc l'inauguració del Lisboa Story Centre – Memórias da Cidade en el Terreiro do Paço, una nova atracció turística i cultural de la capital portuguesa que ofereix informació sobre l'evolució de la ciutat des de la seva fundació fins als nostres dies.

Una gran part de la Plaça del Comerç ha estat reservada per a aquest espai que compta la història de Lisboa, i que organitzada cronològicament presenta, d'una manera lúdica i interactiva, els principals esdeveniments i personalitats que han donat forma a la ciutat a través del temps, destacant cinc dels episodis més dramàtics, dividit en sis espais.

El primer espai està dedicat a descobrir els mites i els fets dels primers habitants de la capital portuguesa; el segon,  posa en relleu la "ciutat global" com a resultat dels descobriments; una tercera àrea està dedicada al terratrèmol de 1755, seguit per una quarta àrea dedicada a la " Lisboa Pombalina", la ciutat vanguardista reinventada pel Marquès de Pombal. Ja que l'eix bàsic de la reconstrucció de la ciutat es va fer a la Praça do Comércio, on es troba aquest museu, un cinquè espai parla de la història i de la vida a la plaça amb el pas del temps. Finalment, una altra àrea mostra altres aspectes generals de la ciutat. En resum, 60 minuts d'un viatge en el temps i en l'espai, amb la presentació de relats i escenaris dramàtics fidels a l'època.

+ info:
- Turismo de Lisboa: Lisboa Story Centre 
- Article i video sobre l'inauguració de Lisboa Story Centre 

Una recomanació: Cabelleireiro Campos

Avui us volia recomanar un interessant article de Roda el món i torna al Born dedicat a "Cabelleireiro Campos", una visita imprescindible que podeu trobar al Chiado:

"Lisboa. Al barri de Chiado, molt a prop de la mítica i fotografiada estàtua de Fernando Pessoa, i del cafè La Brasileira, tocant a la concorreguda i comercial Rua Garrett, hi trobem la barberia més antiga de Portugal i probablement la més antiga d’Europa que, sorprenentment, encara està en funcionament!

Sobre les portes d’entrada, les paraules “Cabelleireriro Campos” (en lloc de cabeleireiro) en portuguès antic, ens porten a l’any 1886, quan el lisboeta José Augusto de Campos va inaugurar la barberia. Ja han passat 126 anys i encara es conserva el mobiliari del segle XIX; les mateixes cadires que el primer dia, estris per tallar cabells i perfilar barbes centenaris, una màquina engomadora, una bona col·lecció d’envasos de locions d’Aqua Velva o Floïd, els antics aplicadors de la il·luminació a gas, raspalls i altres articles propis d’una barberia de dos segles enrere..." llegir més.

I si voleu veure més imatges podeu visitar aquest àlbum de Fernando Garcia, l'àlbum del bloc Lisboa SOS o el tauler de Pinterest de El Bloc dels Viatges.

Què fa un pavelló tradicional tailandès a Belém ?

Passejant pels jardins que duen el nom de Vasco de Gama a Belém des de fa pocs mesos ens podem trobar amb una agradable sorpresa arquitectònica arribada des del llunyà orient.

Amb el nom de Sala Thai el passat 21 de febrer de 2012 va ésser inaugurat amb la presència de la princesa da Tailàndia Maha Chakri Sirindhorn aquest monument (fet de fusta de teca) en commemoració dels 500 anys de relacions i cooperació entre els dos països.

Va ser l'any 1511 que el navegant portuguès Duarte Fernandes va arribar a Ayuthaya, capital llavors del Regne de Siam essent rebut a la cort del rei Ramathibhodi II, iniciant-se una aliança, bàsicament comercial,  entre els dos països, que continua en l'actualitat.

Per més informació sobre l'història de la relació entre aquests dos països podeu visitar:

- L'informació existent a la Biblioteca Nacional de Portugal: Das Partes do Sião
- Intituto Camoes: Comemorações dos 500 anos de Relações Diplomáticas entre a Tailândia e Portugal
- El bloc 500 Anos Portugal-Tailândia.
- El bloc Portugal na Tailândia:Cinco Séculos de História - Comemorações de 2011  

Hospital das Bonecas

Una visita curiosa i imprescindible de Lisboa és l'Hospital das Bonecas. En el número 7 de la Praça da Figueira podem visitar un "hospital de nines" fundat l'any 1830.

Moltes botigues de joguines estan en el negoci de la venda de nines, però en el cor de la ciutat hi ha una empresa diferent que es preocupa per la relació entre la joguina i el seu infant. L'Hospital das Bonecas restaura i repara amb amor nines estimades, animals de peluix i altres joguines. Amb una avaluació minuciosa i acurada precisió - els braços es tornen a cosir, les peces fetes malbé són substituïdes, els ulls canviats - cada joguina és "sanada" i així pot tornar a alegrar els jocs dels infants o dels col·leccionistes...

Es creu que l'origen remot d'aquest negoci prové d'una senyora gran, Dona Carlota, que, quan encara no circulaven automòbils pels carrers de Lisboa, solia seure a fer les nines a l'entrada d'un herbolari prop d'un mercat. En aquells dies, era comú veure com els nens més menuts acompanyen les seves mares o àvies a fer la compra a la plaça.

Van passar anys i el mercat va deixar d'existir, mentre els infants van crèixer, però les mares i les àvies van parlar als fills i néts que feia anys hi havia una senyora que feia i reparava les nines, i un dia va aparèixer en el mateix lloc aquesta botiga que fins i tot avui en dia, tracta de mantenir aquesta petita màgia i aquesta tradició única.

El metro de Lisboa, un mica d'història

Avui en dia el Metropolitano de Lisboa ens permet arribar a força llocs de la ciutat blanca amb facilitat, la seva història es va iniciar en el segle XIX però no fou fins el segle XX i especialment en les seves darreries que no va tenir l'impuls que avui ens permet viatjar comodament per la ciutat.

El primer disseny d'un sistema de ferrocarrils subterranis a Lisboa del 1888, és obra de l'enginyer militar Henrique Cunha i Lima. Publicat a la revista "Obres Públiques i Mineria", ja tenia previst un sistema complet de línies, formant una xarxa. Més tard, en els anys 20 del segle XX, es coneixen dues propostes arribades a l'Ajuntament de Lisboa, respectivament, de Lanoel d’Aussenac i Abel Coelho (1923) i de José Manteca Roger i Juan Luque Argenti (1924), que no van tenir gaire suport.

(Per cert, no puc deixar de fer un petit parentesi i esmentar aquestes dues darreres personalitats, vinculades activament a la política espanyola, especialment el segon, Juan Luque Argenti, fill de l'alta burgesia de Sevilla nascut a l'any 1890, destacat enginyer, anarquista, dirigent de la CNT de les Illes Canàries i a nivell estatal, opositor a la dictadura de Primo de Rivera i membre actiu a la "Sanjuanada", parella de l'extraordinària Clemencia Hardisson, empresonat per la dictadura de Franco, lluitador per les llibertats a la clandestinitat i mort a Madrid al 1957, a més, es va convertir en el personatge "Zaldívar" del llibre de Joaquín Maurin "En las prisiones de Franco" (1974). Mentre, José Manteca Roger, fou un destacat polític valencià, fill d'una llarga i tradicional família de cacics, dedicat al negoci familiar de tala, el transport d'arbres i els asserradors de fusta, senador a les Corts, republicà liberal i participant també a la "Sanjuanada" de 1926). 

Bé, torno a l'història del metro de Lisboa, no fou fins després de la segona guerra mundial amb la recuperació econòmica i les polítiques d'electrificació i la utilització dels fons del Pla Marshall, que es va prendre seriosament la decisió de construir un tren subterrani a Lisboa. El 26 de gener de 1948 es va constituïr la Societat encarregada de fer els estudis tècnics i econòmics d'un sistema de transport públic que amb els anys seria l'actual xarxa de metro.

Els treballs de construcció van començar el 7 d'agost de 1955 i, quatre anys més tard, el 29 de desembre de 1959, el nou sistema de transport va ser inaugurat. La xarxa pública consistia en una línia, la I que consta de dues seccions diferents: Sete Rios (ara, Jardim Zoológico) - Rotunda (actualment, Marquês de Pombal) i Entre Campos – Rotunda (Marquês de Pombal), que convergeixen en un tram comú  amb Rotunda (Marquès de Pombal) - Restauradores.

La primera etapa de construcció de la xarxa es va dur a terme en fases successives. Així, el 1963, entra en funcionament un nou tram des de Restauradores a Rossio, el 1966, el tram de Rossio a Anjos, i finalment es va completar el 1972 amb l'enllaç  Anjos a Alvalade. Per raons econòmiques des de l'any 1972 els projectes d'expansió de la xarxa de metro van tenir una important aturada que no es va solucionar fins molts anys desprès, el 1988.

A partir dels anys '90 té lloc un important desenvolupament de la xarxa, gràcies en part a la transformació urbanística que va acompanyar Lisboa amb l'Expo '98 i  en resum actualment Lisboa compta amb quatre línies independents amb prop de 43,3 quilòmetres de longitud i 55 estacions, havent estat remodelades darrerament totes aquelles que restaven massa velles.

Per més informació podeu visitar l'article "Um pouco de história"o l'informació del Metropolitano de Lisboa.

Lisboando, guia de Lisboa

Lisboando és una interessant guia en format web dedicada fer-nos descubrir i gaudir de la ciutat de Lisboa on podem trobar tota mena d'informació sobre l'oferta turística, cultural, gastronòmica, d'allotjament, dels barris, etc. Res millor que visitar alguna de les seves pàgines com "Qué ver", "Museos" o "De marcha":



I avui també us volia convidar a la celebració del seu tercer aniversari, així és que amb aquest motiu  Lisboando.com no només estrena nou disseny, sinó que també organitza el concurs dirigit a blocaires de viatge (que escriguin l'entrada en castellà) per al BlogTrip #Lisboando.

Concurs en el que tres afortunats podran embarcar-se en un viatge a descobrir la ciutat amb el següents premis:  Un bitllet d'avió des de Barcelona o Madrid a Lisboa per a 1 persona gràcies a Skyscanner, Dues nits d'allotjament règim esmorzar en habitació doble en algun dels fantàstics Hotels Altis, Visita guiada de Inside Lisbon i una degustació de Pastéis de Belém per Lisboando.com.

Us deixo aquí les bases i us animo a escriure una entrada en els vostres blocs...

15 i 29 de setembre a Lisboa: tornen els clavells

Portugal es mou ! Malgrat les informacions que ens arriben d'aquest país cada dia són menors i esbiaixades el poble de Portugal surt al carrer per lluitar pels seus drets i llibertats...

El passat 15 de setembre de 2012 a més de 40 ciutats de Portugal van tenir lloc grans manifestacions de protesta per les retallades que es viuen en aquest país i a la resta d'occident. Centenars de milers de persones van sortir als carrers a Lisboa en la manifestació més multitudinària des del 25 d'abril del 1974 que van finalitzar al palau de Sao Bento, seu de l'Assemblea de la República, on durant hores els manifestants van envoltar aquest edifici... A més de les detencions indiscriminades de la policia el moment més tràgic es va donar a la població d'Aveiro quan un jove es va immolar davant del Govern Civil d'aquesta ciutat.  Pocs dies desprès, el 21, més de quinze mil persones es concentren durant més de vuit hores a Belém on tenia lloc el Consell d'Estat en protesta per les mesures que s'aproven i per primer cop el govern tira marxa enrera algunes mesures... El 29 S, milers de persones van desbordar el Terreiro do Paço a Lisboa...

Si voleu saber l'actualitat de Portugal podeu visitar la web de Precários Inflexiveis, el diari Público (l'edició portuguesa), l'M12M (Movimento 12 de marzo), CGTP-IN (Confederação Geral dos Trabalhadores Portugueses) o en aquest enllaç podeu veure alguns dels cartells que convocaven a la manifestació del 15 S.

L'ambient de Lisboa: A la ciutat blanca (1983)

L'any 1983 el suïs Alain Tanner va dirigir la seva vuitena pel·lícula "A la ciutat blanca", l'exploració d'un món sense brúixoles i amb un intangible diapasó.

Paul (Bruno Ganz) abandona el vaixell on treballa de maquinista, desembarca a Lisboa i es deixa bressolar per les ones d'una deriva, la de deixar-se portar per les sensacions, el fluir incert, a la recerca d'un instant que l'ompli d'una sensació "autèntica". Durant la seva estada a la ciutat blanca continuament grava amb una càmera de super 8mm tot allò que esdevé, serenament, apassionadament, amb harmonia... Envia les cintes a la seva esposa que viu a Ginebra (Suïssa) mentre s'enamora de Rosa (Teresa Madruga), treballadora de la pensió on s'allotja, amb la qual manté un idil·li sense compromisos.

La pel·lícula descriu la fascinació que Paul sent pel port, la desembocadura del Tajo, els ponts que la creuen, els carrers de la vella ciutat, la seva gent modesta i amable. Aquí hi ha el marc adequat per recuperar-se anímica i físicament, després d'una vida d'agitació, solituds clamoroses, escenaris tediosos i un espai vital propi (la seva cabina) reduït i claustrofòbic. A Lisboa troba companyia, amistat, bellesa natural, calor humà, amor i algunes dificultats, a les justes proporcions que necessita per impregnar-se de bellesa, amarar-se d'humanitat i renéixer a la vida. No vol compromisos ni amb el temps ni amb les persones. No vol recordar el passat, font d'obligacions, constrenyiments i exigències. Vol romandre sense calendari, respirant els aires de Lisboa, la ciutat blanca i pura...

Fa anys, quan la vaig veure per primer cop, va despertar la meva fascinació per conèixer aquesta ciutat, per respirar aquells ambients, per sentir-me sense compromisos... Anys desprès em va tornar a encantar, especialment per la seva fotografia que descriu amb esplendor el paisatge urbà de la vella ciutat, el tràfec assossegat dels veïns, l'absència de trànsit rodat, l'amable antiguitat de les cases, la tortuosa continuïtat dels carrers, les precioses i atrotinades escales. Una Lisboa única, seductora, vella i especial... Us recomano veure aquest  breu vídeo de la pel·lícula publicat a HumanUrban.org

Per cert, segur que us agradarà la música de saxo de Jean-Luc Barbier i recordar que l'any 1983 va rebre el "Cèsar" al millor film francòfon. 

Festa Avante 2012

El primer cop que vaig viatjar a Lisboa i Portugal, l'any '82 o '83, tot just tenia 17 anys (crec recordar) vaig tenir la gran sort de que la meva estada coincidís amb la celebració de la Festa que organitzava Avante !, el diari oficial del Partit Comunista Portuguès (PCP) a l'Alto do Ajuda en Monsanto (parc forestal de Lisboa). 

Aquest festival, que l'any 2012 ha arribat a la 36ena edició i ha tingut lloc els dies 7, 8 i 9 de setembre era, i és, una gran festa popular, de masses, multicultural, oberta, solidària, esportiva i  lúdica que popularitza el missatge comunista a Portugal. Ara aquesta festa té lloc a la Quinta da Atalaia (Amora - Seixal) i si en el passat era una mostra de la capacitat i militància d'aquesta organització, avui en dia ha prés una dimensió i una força que de ben segur ja voldrien alguns partits de casa nostra...

La Festa Avante ! 2012 ha comptat amb sis escenaris, dos espais dedicats exclusivament al teatre, més de 1.000 actors i actrius, músics i orquestres durant tres dies, exposicions - una d'elles dedicada al 75è aniversari del "Guernica" de Picasso-, stands i cafeteries, conferències i debats, carpes amb partits, associacions i representants d'altres països i nacions, cercaviles, cinema, etc. i tot organitzat per més de 12.000 voluntaris...

Aquelles dues nits que vaig passar a la Festa Avante ! encara avui en dia són fantàstics records tant pels nous amics que vaig fer com pels descobriments musicals, tant pels debats i les reflexions polítiques com  pels aprenentatges sobre altres cultures i pobles... Així, si el setembre del 2013 passeu per Lisboa no puc deixar de recomanar-vos visitar (i participar) en aquesta festa... no us penedireu...

+ Festa Avante ! 2012

Emmanuel Nunes

Aquesta setmana passada va morir als 71 anys, a París, on vivia des de mitjans dels seixanta, un lisboeta universal, Emmanuel Nunes, el compositor portuguès més important del segle XX, segons molts experts. Exigent, difícil, exponent de l'última música clàssica contemporània, Nunes deixa una seixantena de composicions avantguardistes i un buit en la cultura portuguesa i europea.

Havia nascut a Lisboa (1941), en una família sense tradició musical. Però la música li va atreure des de sempre. En un recent article del diari portuguès Público es evocava una vella entrevista amb ell en què es recordava de petit colpejant perols a la cuina de casa. Després, gràcies a un amic que treballava d'electricista, va acudir durant la seva adolescència als concerts del teatre de São Carlos. Als 18 anys va decidir dedicar-se a la composició: "Amb una determinació tan gran com la meva ignorància", va recordar molts anys després. Es va inscriure a l'Acadèmia de Amadores de Música de Lisboa, on va estudiar harmonia i contrapunt amb la musicòloga Francine Benoît.

Entre 1962 i 1964 va freqüentar els cursos d'estiu de Darmsdt, on va seguir els ensenyaments de Pierre Boulez. "Vaig tenir la sensació que tot el que volia aconseguir amb la música ja estava fet. Que jo acabava d'inventar la bicicleta i en aquest moment veia passar un avió ". També va seguir els cursos de Karlheinz Stockhausen, que, juntament amb Boulez, serien els seus grans influències.

El 1964 es va exiliar a París, en part per escapar del règim de Salazar i en part per fugir de la incúria musical portuguesa del moment. En part també per habitar més a prop de l'avantguarda. A París viuria la resta de la seva vida, marcada per una malaltia que li dificultava la mobilitat ia la qual es va sobreposar sempre. Després de donar classes en molts centres de renom (i sent un visitant assidu de la Fundació Gulbenkian, a Lisboa), va acabar jubilant com a professor al Conservatori de París.

La seva obra és tensa, difícil, enganxada a la més exigent modernitat. Una de les seves composicions més emblemàtiques, Quodlibet, va ser ideada per un sextet de percussionistes, conjunt instrumental i orquestra. Aquesta exigència i aquest afecció al postserialismo avantguardista del segle XX el va allunyar de l'espectador mitjà. Públic recordava dilluns que en l'estrena al teatre de São Carlos de la seva obra Das Märchen / O va comptar, inspirada en un relat de Goethe, el gener del 2008, l'aforament va desaparèixer en una gran part a la meitat de l'obra, declarant incapaç de romandre més temps escoltant. (Obituari publicat en El País)

Més informació al diari portuguès Público: Morreu o compositor Emmanuel Nunes i en altres articles com O que é que esta música tem de especial? (2008) o No universo labiríntico de Emmanuel Nunes (2008)

Al setembre tornen els Itinerários Temáticos de Lisboa

La Câmara Municipal de Lisboa, l'Ajuntament, torna a organitzar aquest setembre els "Itinerários Temáticos" per la ciutat, dedicats a conèixer els racons més emblemàtics i encantadors de Lisboa així com els seus llocs amb història...

Així per exemple, podeu conèixer la Lisboa de Cesário Verde (1855-1886), el principal representant del realisme a l'escena literària poètica portuguesa malgrat la seva curta vida. Cesário Verde que va néixer en una família de classe mitjana-alta fou un dels primers autors consagrats a descriure les condicions de vida dels seus contemporanis pertanyents a les classes més populars. Per això, aquest recorregut que visita els principals espais vinculats a la vida i obra d'aquest poeta també ens permet fer una mirada a la segona meitat del segle XIX, al barri de la Baixa i als principals esdeveniments en la història de Portugal que van tenir lloc en aquesta època.

També podeu conèixer els itineraris "Colina de Santa Ana", "Do Castelo ao Chafariz", "Machado de Castro e a estátua equestre de D. José I" o el nou recorregut "As Cidades e as Guerras". Per tal de saber més d'aquests itineraris o inscriure's als mateixos només cal trucar al número de contacte: 21 817 07 42 o escriure a: itinerarios.tematicos@cm-lisboa.pt 

 

Lisboa: quan la nostàlgia es converteix en encanteri

Acabem el mes d'agost amb l'article de Magda Bigas que duu el títol de "Lisboa: cuando la nostalgia se convierte en hechizo" publicat a la Vanguardia en la secció d'Escapades i on ens destaca allò que ella visitaria de la ciutat de Lisboa:

"Si tuviéramos que expresar en una sola palabra las sensaciones que sentimos al recorrer las calles lisboetas, ésta sería nostalgia. Nostalgia por lo que fue; nostalgia por los que partieron surcando el mar y nunca regresaron... como el fado, la capital portuguesa nos transmite sentimientos encontrados, pero, sin duda, nos atrapa desde el primer momento.

A pesar de los efectos del terremoto que arrasó Lisboa en 1755 y que destruyó casi por completo el centro, la ciudad de las siete colinas conserva la belleza de un pasado colonial en el que colores y olores se entremezclan. Su reconstrucción, dirigida por el Marqués de Pombal, se llevó a cabo siguiendo las normas urbanísticas modernas, creando los barrios de la Baixa (ciudad baja) y el barrio Alto. Éstos, junto con el de Alfama, uno de los más antiguos y el único que logró sobrevivir al seísmo, configuran la Lisboa actual..."

Podeu llegit tot l'article a aquest enllaç.

Mistérios de Lisboa

Mistérios de Lisboa és una gran (i llarga) pel·lícula portuguesa de l'any 2010 dirigida per Raúl Ruiz que  ens summergeix en un autèntic remolí d'aventures i escapades, coincidències i revelacions, sentiments i passions violentes, venjança, aventures amoroses, tot plegat dins d'un viatge rapsòdic que ens porta de Portugal a França, Itàlia i el Brasil. En aquesta Lisboa d'intriga i identitats ocultes ens trobem amb una sèrie de personatges, tot ells connectats d'alguna manera amb el destí de Pedro da Silva ... Molt recomanable per gaudir d'una època, el Portugal del segle XIX, que va rebre un just guardó al Festival de Cinema de Sant Sebastià, la Concha de Plata al millor director.

Us deixo amb les paraules d'Imma Merino del col·lectiu de crítics de cinema de Girona que ens comenta de meravella la pel·licula:

"Paulo Branco, productor de mil-i-una aventures, va proposar-li a Raúl Ruiz l’adaptació de «Mistérios de Lisboa», una trilogia novel·lística de l’escriptor romàntic portuguès Camilo Castelo Branco que havia aparegut originalment com un fulletó per entregues en un diari d’Oporto a mitjans del segle XIX.

Ruiz, cineasta aventurer amant de la fabulació, no va menysprear l’oportunitat que li concedia el text de Castelo Branco de construir una mena d’orgia narrativa amb la qual desplegar i relacionar una diversitat d’històries contingudes unes dins de les altres a la manera de les caixes xineses.

Tot comença amb un nen, Pedro da Silva, del qual es diu que tenia onze anys i no sabia quin era el seu nom. A partir d’aquí, creuant-se diferents personatges i amb la presència recurrent d’un capellà camaleònic, se succeixen entre el passat i el present històries d’amors impossibles i contrariats, de traïcions i despits, d’arribisme social i caigudes en desgràcia. Històries de passions i de llàgrimes.

Un material fulletonesc que Raúl Ruiz observa amb una certa ironia, però també amb respecte: No l’afronta per ridiculitzar-lo, sinó per abordar la fragilitat i la fatalitat humanes, la incapacitat per controlar el destí i dominar les passions, el pes del temps i de la memòria, cosa que no és aliena a un cineasta que va adaptar «El temps retrobat», darrer volum de «A la recerca del temps perdut», de Marcel Proust.

El resultat és una obra apassionant, un miracle del cinema contemporani (tot i que també de la televisió perquè, a més de la pel·lícula de més de quatre hores de durada, hi ha la sèrie que arriba a les sis hores) que fa badar la boca de l’espectador, que assisteix fascinat a aquesta festa narrativa tan vigorosa com impregnada de malenconia. No només hi ha en joc la capacitat narrativa, sinó també la força de la representació a través d’una suggeridora posada en escena que, mentre les imatges es reflecteixen i deformen, aporten replecs, ambigüitats i rerefons a les històries convidant la imaginació de l’espectador. Són històries amb enigmes, com també és enigmàtica la mateixa pel·lícula. Ho és perquè la bellesa és misteriosa..."

La Lisboa de Saramago

El periodista Xavi Ayén va realitzar per La Vanguardia un seguit d'articles dedicsts a conèixer en la intimitat de les seves ciutats i vides a un seguit de premis Nobel, avui us convido a llegir el reportatge dedicat a José Saramago i la seva Lisboa:

"Seguir a Saramago en una excursió és una activitat esgotadora. Alt, prim, àgil i quixotesc, es mou d'un costat a un altre, amunt i avall, pujant o baixant els 200 esglaons de l'escala de Sant Crispí, explicant la història de cada racó d'una Lisboa que llueix nous espais verds, i que , després de l'Expo de 1998, intenta treure l'estigma de ciutat dissortada a causa de les catàstrofes que ha patit al llarg de la història. "No només han estat terratrèmols i incendis, sinó també el primer tsunami de la història d'Occident, el 1755", recorda el Nobel. Cada nit, però, tots aquests esforços modernitzadors i optimistes són desmentits pels atrotinats cantants de fado que poblen els restaurants populars de la part vella.

Passem, en autocar, per la plaça on la Inquisició va cremar a heretges, jueus i homosexuals, evocant alguna brutal escena de "Memorial d'un convent", i per el Pou dels Negres, "on es llançaven els cadàvers dels africans en els segles XVII i XVIII ". El recorregut inclou una parada davant de l'antic hotel Bragança, on s'allotjava el protagonista de "L'any de la mort de Ricardo Reis", a l'habitació 201. Reis tenia, a més, el seu consultori de metge a la plaça Luis Camoes, on l'estat actual de l'estàtua del símbol de la "identitat" - "poseu entre cometes" - portuguesa "mostra la falta de respecte dels coloms per la gent important ". Llegir l'article sencer

Follow me Lisboa

Follow me Lisboa és una iniciativa de Visit Lisboa (Turisme de Lisboa).

Una guia d'oci mensual de distribució gratuïta, destinada als visitants amb edició bilingüe en espanyol - anglès on es recullen els principals esdeveniments cultures i altres amb interès per al turista i una completa guia de museus, monuments, parcs, jardins, hotels i restaurants.

El seu format és en mida de butxaca i també es pot descarregar on-line.

Estação Ferroviária do Rossio

Us volia  presentar un lloc singular: l'Estació de Trens del Rossio que destaca per la bella façana neo-manuelina amb les portes en forma de ferradura. La construcció de l'estació va correspondre a la Companyia Ferroviària Real Portuguesa a la fi del segle XIX, en una època d'expansió de les comunicacions. Va ser edificada entre 1886 i 1887, encara que ha estat renovada en diverses ocasions, però mantenint la seva singularitat.

Lisboa, un regal per als sentits

La Revista Capdecreus publica un interessant article sobre Lisboa en la seva secció lowcost:

"Els dissabtes a Lisboa són sinònim de Feira da Ladra i Barrio Alto. El concorregut, turístic i nostàlgic tramvia 28 m’enfila Alfama amunt. Tenint en compte la cartera, un notori rètol et recorda del perill d’esdevenir massa confiat, m’encaixo en forma de peça de tetris entre la munió de turistes. Tot i que sembla impossible que aquest fràgil i tronat vehicle ens hagi de dur muntanya amunt, ho fa i amb certa excel·lència. Pel finestró emmarcat de fusta, Sé (la catedral) i el mirador de Santa Lucia, objectius de baixada.

El grinyol de les portes en obrir-se i la prominent església de Sao Vicente de Fora són senyals inequívocs que ja sóc a Campo Santa Clara, a l’extrem oriental del barri d’Alfama. Piles de roba esperant ser remenades, postals color sèpia, llibres amb un dit de pols, antigalles i més antigalles. Tot amenitzat amb notes de fado i frases alçades de to repetides fins a la sacietat amb l’únic objectiu de captar l’atenció del comprador. Això és Feira da Ladra (mercat del lladre), un acte social d’accent portuguès amb regust d’ Encants i Rastro.

Si bé perdre’s, en general, és sinònim de fracàs, a Alfama esdevé poc més que una obligació, o millor dit, un plaer de magnitud extrema. Sense rumb i amb la única condició de descendir ressegueixo els carrerons de llum escolada, de portes entreobertes, d’àvies amb davantal i de llenceria estesa. El mirador de Santa Lucia és una perfecta atalaia per parar el temps, reposar i orientar-se en aquest laberint urbà. En pocs minuts arribo a Sé, la catedral de Lisboa. M’assec als primers bancs, inclino el cap ben a munt i el que veig m’agrada, m’agrada molt. Romànic i gòtic de pedra tallada. Senzilla però emotiva. En sortir, una ferum familiar envaeix el meu olfacte: sardinhas asadas. Inspiro fort i com un gos en plena temporada de tòfona segueixo el rastre. Abans d’entrar a la cantina, no puc evitar esbossar un lleu somriure. Inscrit sobre el marbre esgrogueït que resta sobre la porta, llegeixo: cooma por consumo..." llegir més

25 d'abril de 1974, la Revolução dos Cravos

Lisboa és una ciutat plena d'història i de nou fou protagonista l'any 1974 d'un moment històric: La Revolução dos Cravos, l'alçament militar del dia 25 d'abril de 1974 que va esfondrar el règim polític dictatorial en vigor a Portugal des del 1926. Aquest alçament és conegut en portuguès com a 25 de Abril  o Revolução dos Cravos (revolució dels clavells). Aquest alçament va ser dut a terme pels oficials intermedis de la jerarquia militar (el MFA), la majoria dels quals eren capitans que havien participat en la guerra colonial. Cada any per aquesta data i les setmanes al voltant tenen lloc un munt d'activitats de memòria històrica i de reconeixement popular a aquesta lluita per les llibertats.

El dia 24 d'abril de 1974, un grup de militars comandats per Otelo Saraiva de Carvalho va instal·lar secretament el lloc de comandament del moviment colpista a la caserna de Pontinha, a Lisboa. A les 22. 55h va ser retransmesa la cançó "E depois do Adeus", de Paulo de Carvalho, pels Emissores Associados de Lisboa. Aquest va ser un dels senyals previament convingut pels colpistes que anunciava la presa de posicions de la primera fase del cop d'estat.

El segon senyal va produir-se a les 0h 20 m, quan va ser retransmesa la cançó "Grândola Vila Morena" de José Afonso, pel programa Limite de la Rádio Renascença, que confirmava el cop i marcava l'inici de les operacions. El locutor de l'emissió va ser Leite de Vasconcelos, periodista i poeta moçambiquès. El cop militar del dia 25 d'abril va tenir la col·laboració de diversos regiments militars que van desenvolupar una acció concertada. Al nord del país, una força del CICA 1 liderada pel Tinent Coronel Carlos Azeredo va prendre el Quarter General de la Regió Militar de Porto. Aquesta força va ser reforçada per d'altres vingudes de Lamego. Forces del BC9 de Viana do Castelo van ocupar l'Aeroport de Pedras Rubras i forces del CIOE van ocupar la RTP i el RCP de Porto. El règim va reaccionar i el ministre de defensa va ordenar a les tropes de Braga que avançaren cap a Porto però les forces de Braga ja s'havien adherit al colp militar.

L'Escola Pràctica de Cavalleria de Santarém va tindre el paper més important amb l'ocupació del Terreiro do Paço, que és la plaça de Lisboa on hi ha la seu de bona part dels ministeris. Les forces de l'Escola Pràctica de Cavalleria eren comandades pel capità Salgueiro Maia. El Terreiro do Paço va ser ocupat a les primeres hores del matí. Salgueiro Maia va traslladar més tard part de les seues forces cap al Quartel do Carmo on era el cap del govern, Marcello Caetano, que va entregar-se al final del dia al General António Spinola i va anar-se'n a Madeira, des d'on va partir en exili cap al Brasil.

Si us interessa aquesta part de la història de Portugal res millor que veure la pel·lícula "Capitans d'abril"  (2000) dirigida per Maria de Madeiros. Aquí teniu l'enllaç...

Lisboa card o Sete Colinas o Viva Viagem ?

La Lisboa Card és la manera més pràctica de gaudir de Lisboa si volem visitar el màxim de coses... i de fet constitueix la millor forma d'arribar a conèixer Lisboa de forma autònoma.

És una targeta que, en general, permet viatjar de forma il·limitada en els autobusos Carris, tramvies, funiculars, metro i algunes línies de tren, així com entrar gratuïtament a 26 museus, edificis històrics i molts altres llocs interessants. Aquesta targeta  pot adquirir-se en qualsevol de les oficines de Turisme de Lisboa...

Un altre opció interessant són les targetes de transport Sete Colinas i Viva Viagem. Targetes de prepagament que costen molt poc que es poden adquirir als quioscos grocs de Carris, en estacions de metro i en oficines de correus. Permeten recarregues amb bitllets normals per a la xarxa Carris (autobusos, tramvies i elevadors) i combinats per a la xarxa Carris i Metro i així el cost del transport té un descompte... No tenen cap vinculació amb visites o entrades turístiques.

Si em pregunteu la meva tria, heu de tenir present que m'encanta caminar, seure a les terrasses, deixar passar el dia i no acostumo a complir mai el programa previst, llavors, tinc clar que la meva millor opció són les dues darreres, però us recomano fer números...

El fado és una cosa molt misteriosa

Deia la gran fadista del segle XX,  Amália Rodrigues, que va posar veu i expressió als grans poetes portuguesos, que "el fado és una cosa molt misteriosa" i crec que té tota la rao. La música dolça del fado ens porta els records de ports llunyans, amagats més enllà de les boires de mars distants. L'angoixa de la partida per a llargs viatges, la tristesa dels navegants i la incertesa de la seva tornada. Ens recorda els infortunis de la vida, el dolor per l'amor perdut, la nostàlgia d'un passat millor...

Les millors cases de fado es troben a l'Alfama, Bairro Alto o Mouraria. Per compartir una nit de fados lisboetes podem visitar El portal do fado o consultar les informacions actualitzades de l'Oficina de Turisme. I per conèixer al detall la història del fado res millor que visitar el Museu do Fado.

Inaugurada la seu de la Fundació Saramago

Al cor de Lisboa, al Campo das Cebolas, a la Baixa, al peu de l'Alfama, mirant a l'estuari del Tajo, s'alça la Casa dos Bicos (1523), un vell i bell edifici lisboeta que en la seva història de més de 400 anys ha albergat gairebé de tot en aquesta ciutat: des d'un palauet de príncep a un magatzem de bacallà o un conjunt de dependències municipals. A partir del 12 de juny, cedit per l'Ajuntament de Lisboa, és la seu de la Fundació Saramago, el lloc des del qual es pretén que irradiï l'esperit de l'únic escriptor de llengua portuguesa amb un Nobel de literatura.

Ell, que no va arribar mai a veure l'obra arquitectònica acabada (en restauració ja que va restar derruïda parcialment en el terratrèmol de 1755), va voler quedar-se per sempre a prop de la Casa dos Bicos, del senyorial edifici que de jove mirava amb sorpresa en els seus primers passejos per Lisboa.

+ Info:
- Fundació Saramago
- A Casa dos Bicos 
- Mapa i direcció 

+ Aquesta informació forma part d'un article d'Antonio Jiménez pel diari El País.

Les galeries romanes de la Rua da Prata

Cada any, s'obren al públic les galeries romanes de Lisboa a la zona de Baixa. L'Ajuntament ho fa anualment i només per tres dies, ja que està subjecte a les condicions del clima i altres condicions del moment, ja que les galeries estan submergides i per poder visitar-les cal que els bombers estiguin constantment succionant l'aigua que les cobreix. Es tracta ni més ni menys que de l'obertura d'una porta al passat: descobrir una ciutat sencera sota del sòl de la Baixa Pombalina de Lisboa. Per això, qui vulgui anar ha d'estar pendent que l'Ajuntament anunciï l'obertura. En els darrers anys les dates d'obertura han estat al setembre.

Aquestes ruïnes corresponen al pis inferior d'un edifici públic romà erigit prop de l'àrea portuària, en la primera meitat del Segle I dc. Encara que al principi es va creure que havien estat termes amb finalitats terapèutiques, a causa d'una inscripció en un pedestal dedicada a Escolapi, déu de la medicina, en els anys 80 es va confirmar que es tractava de galeries romanes que els primers cristians van convertir en catacumbes, lloc subterrani de culte i cementiri.

Fa tres segles van arribar fins i tot a ser usades com prosaics frigorífics on els frares i les famílies emmagatzemaven els queviures. Amb el pas del temps es van omplir d'aigua, i fins al segle passat van servir de cisterna als lisboetes, que la consumien i, a més, li atribuïen efectes medicinals, especialment per a les malalties dels ulls.

Els barris de Lisboa

Per tal de gaudir veritablement d'una visita a Lisboa cal conèixer els seus principals barris, així que aquí hi ha un resum bàsic dels més atractius del nucli històric:

La Baixa és el cor de la ciutat. Es troba sobre les ruïnes de l'antiga ciutat que va destruir el Terratrèmol de Lisboa de 1755. La seva planificació urbana, de carrers en quadrícula i d'edificis similars es deu al Marquès de Pombal. La Baixa és també el major districte comercial de Lisboa. S'hi troben la majoria de monuments, com el Teatre Nacional Senyora Maria II, la Praça do Comércio i el Rossio.

L'Alfama és un barri d'estrets carrers, bressol del fado. Va sobreviure al Terratrèmol de Lisboa. En l'Alfama es troba la majoria de locals de fado, on es pot gaudir d'un sopar o una copa mentre s'escolten les cançons en directe. A diferència del Bairro Alto, l'Alfama és una zona molt més tranquil·la. En ella també es troba la Catedral així com el Castell de San Jorge.

El Bairro Alto és una àrea del centre de Lisboa. És un districte comercial, d'entreteniment i cultural. Actualment, el Barri Alt és el lloc de reunió dels joves de la ciutat i un de les principals zones de lleure nocturn. En aquest barri se solen concentrar els grups de tribus urbanes, que posseeixen establiments i llocs de reunió propis. El fado encara sobreviu en les nits lisboetes. La gent que freqüenta el barri alt de nit és una barreja de locals i turistes.

 A la ribera del Tajo, es troba el barri històric de Belém. La seva principal atracció turística és el Mosteiro dos Jerònims, la construcció del qual va començar al 1501 i es va tardar 70 anys a acabar-lo. Durant la seva construcció, el monestir va costar l'equivalent a 70 kg d'or per any. La major part dels costos van ser sufragats mitjançant el comerç d'espècies. És el millor exemple del que s'ha denominat estil "manuelí", la inspiració del qual prové dels territoris visitats durant la era dels Descobriments, estant també influït pel gòtica i el estil renaixentista. Les restes de Luís de Camões, autor de l'obra Os Lusíadas, poden ser visitats en el monestir, on reposen junt amb els de Vasco da Gama. Molt a prop del monestir es troba la Torre de Belém.

Podeu llegir aquest article de Viajar on trobar més informació sobre els barris de la ciutat. Aquesta informació ha estat trobada a Xarxa joves.net

Guia de Lisboa

Tercera entrada i aquest cop dedicada a la presentació d'una molt interessat guia de Lisboa, que forma part de la col·lecció que podem trobar a la pàgina web AllworldGuides d'en David Mora. El seu autor  ens presenta en castellà i en un format força atractiu la informació bàsica d'aquesta ciutat: com arribar, transport, que veure, museus, vida nocturna, gastronomia, cultura, etc... i a més ens podem baixar una còpia en pdf. Només cal tenir present que és una guia de l'any 2009 per la qual cosa algunes dades poden no estar gaire actualitzades...

Un juny de festes a Lisboa

El mes de juny ja marca el començament de les festes de la capital de Portugal que, al llarg de tot un mes, animaran la ciutat amb un cartell ple d'activitats.

La programació de les Festas de Lisboa '12 va començar fa pocs dies amb un espectacle de carrer nocturn, a la zona de Rossio i de Restauradors.  Ara és l'oportunitat de gaudir fins el dia 30 de juny, d'un munt d'activitats aquest any centrades en arts tant diveres com el fado, cinema, teatre, música i com no podria ésser d'una altra manera festes populars amb activitats als carrers i els barris.

En la Festa del Fado serà possible assistir a pel·lícules i documentals, així com la una sèrie de concerts de nous i vells valors d'aquest estil musical, en locals com el Ancho Chafariz de Dentro, el Pati de la Galé, el Museu do Fado i el Castell de Sao Jorge. També, Lisboa serà escenari de diverses mostres i festivals, com el "Coral d'Estiu" (cors del món concentrats a Betlém), el "Festival del Silenci", "Lisboa ciutat del cinema" (mostra de diverses pel·lícules sobre Lisboa al Cinema Nimas), el "Surf Film Festival" (al cinema Sao Jorge), el "Ludopolis" (festival de jocs al Jardí Tropical de Betlém), etc...

Les Festes de la ciutat conclouen amb un concert a l'Alameda Afonso Henriques, que uneix en escenari el brasiler Milton Nacimiento i als portuguesos Ana Moura, Carminho i António Zambujo, acompanyats de l'Orquestra Metropolitana de Lisboa.

Lisboa us espera amb els braços oberts !!!!