Paul (Bruno Ganz) abandona el vaixell on treballa de maquinista, desembarca a Lisboa i es deixa bressolar per les ones d'una deriva, la de deixar-se portar per les sensacions, el fluir incert, a la recerca d'un instant que l'ompli d'una sensació "autèntica". Durant la seva estada a la ciutat blanca continuament grava amb una càmera de super 8mm tot allò que esdevé, serenament, apassionadament, amb harmonia... Envia les cintes a la seva esposa que viu a Ginebra (Suïssa) mentre s'enamora de Rosa (Teresa Madruga), treballadora de la pensió on s'allotja, amb la qual manté un idil·li sense compromisos.
La pel·lícula descriu la fascinació que Paul sent pel port, la desembocadura del Tajo, els ponts que la creuen, els carrers de la vella ciutat, la seva gent modesta i amable. Aquí hi ha el marc adequat per recuperar-se anímica i físicament, després d'una vida d'agitació, solituds clamoroses, escenaris tediosos i un espai vital propi (la seva cabina) reduït i claustrofòbic. A Lisboa troba companyia, amistat, bellesa natural, calor humà, amor i algunes dificultats, a les justes proporcions que necessita per impregnar-se de bellesa, amarar-se d'humanitat i renéixer a la vida. No vol compromisos ni amb el temps ni amb les persones. No vol recordar el passat, font d'obligacions, constrenyiments i exigències. Vol romandre sense calendari, respirant els aires de Lisboa, la ciutat blanca i pura...
Fa anys, quan la vaig veure per primer cop, va despertar la meva fascinació per conèixer aquesta ciutat, per respirar aquells ambients, per sentir-me sense compromisos... Anys desprès em va tornar a encantar, especialment per la seva fotografia que descriu amb esplendor el paisatge urbà de la vella ciutat, el tràfec assossegat dels veïns, l'absència de trànsit rodat, l'amable antiguitat de les cases, la tortuosa continuïtat dels carrers, les precioses i atrotinades escales. Una Lisboa única, seductora, vella i especial... Us recomano veure aquest breu vídeo de la pel·lícula publicat a HumanUrban.org
Per cert, segur que us agradarà la música de saxo de Jean-Luc Barbier i recordar que l'any 1983 va rebre el "Cèsar" al millor film francòfon.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada