"
Quan va entrar en el Café Orquídea eren gairebé les tres i el cambrer estava desparant les taules. Vingui, doctor Perieira, va dir cordialment Manuel, per vostè sempre hi ha un plat, suposo que encara no deu haver dinat, és dura la vida dels periodistes. Bé, sí, va respondre Pereira, especialment la dels periodistes que no saben res com no se sap mai res en aquest país, quines novetats hi ha ?..."
El passat 25 de març de 2012 va morir a Lisboa el "mestre"
Antonio Tabbuchi, i ara que tot just fa un any volia fer un petit homentge recordant una de les seves obres més conegudes, Afirma Pereira, un llibre molt i molt recomanable per copsar una Lisboa, la ciutat grisa de 1938. Una ciutat que es acolorida gràcies a la veu de Pereira, de Monteiro Rossi, de Marta, de Manuel, del doctor Cardoso, del Padre Antonio...
Us recomano
la crítica literària de J. M. Vidal-Illanes que podeu trobar a la web Llibres per llegir:
"Calor, suor, fatiga... Una llimonada ben fresca al cafè Orquídia i un
cambrer que encén la flama de la realitat i trenca el vidre fosc que
separa Pereira del món que l’acull.
Un retrat d’un ésser estimat i desaparegut, i unes converses monòleg que
enceta en arribar a casa després de treballar en una desolada redacció
unipersonal, on Pereira s’encarrega de la secció cultural del diari
“Lisboa” –nom també de la ciutat on es desenvolupa la novel·la–. Pereira
és vidu i es comunica amb la seva dona morta a través d’una fotografia;
probablement aquest sigui un símbol de l’aïllament en que es troba el
protagonista mentre ignora la realitat del règim dictatorial de Salazar
en el Portugal de 1938. El personatge és gris, passiu, pessimista,
ignorant voluntari de la greu situació social i política del seu país...
com tants d’altres casos de la nostra història recent. Un ésser que
sempre recomana “paciència”.
Malgrat tot, la història arrenca en el personatge i el personatge és la
història. És una novel·la feta per donar cos i vida al periodista, és
una història on Pereira marca el ritme, feixuc, d’un esdevenir passiu.
Pereira no vol aixecar onades, vol viure sense ensurts, i per això
s’ofega en les caloroses tardes lisboetes, perquè no dóna sortida a la
pressió que el tenalla. Però tot s’anirà capgirant, la casual trobada
amb un llibre i la consegüent relació amb un jove professor, idealista,
que contracta com ajudant, posarà en perill la pau del periodista.
Aquesta relació amb Monteiro Rossi trastoca, de fet, la senzilla vida
que hi du. Poc a poc anirà canviant la perspectiva de Pereira que
descobrirà com la vellesa i la solitud poden propiciar un temps per a la
vitalitat renovada, per a girar cap a l’optimisme i el compromís.
Afirma Pereira és l’obra que donà fama a un italià enamorat de Portugal i de Fernando Pessoa.
Antonio Tabucchi
escriu una i una altra vegada allò que afirma Pereira, que es
converteix en narrador indirecte en una mena de llarga confessió.
Pereira és un enamorat de la literatura francesa, i això el farà perdre
la feina. Pot ser sigui aquest un altre símptoma de la llunyania de
Pereira amb la realitat del seu País o, ben al contrari, un camí per
defensar-se d’allò amb el qual no es vol lligar.
Pereira afirma de manera filtrada una personalitat callada. El
periodista ens és mostrat com una ànima espiritual, que es preocupa per
la literatura i per la seva reduïda i humil vida. Els pocs amics que té
li retreuen el fet de com pot ser periodista i tan ignorant de
l’actualitat que l’envolta. La paraula escrita el permet optar per un
refugi segur, a redós de les amenaces del moment, defugint de l’època en
què es dedicava a la redacció de successos.
Pereira afirma que és feliç dins del seu món quan escriu columnes
culturals o tradueix els seus estimats escriptors francesos del segle
denou, una elegia contínua, una concepció fúnebre de la literatura:
escriure només sobre autors traspassats o preparar necrològiques
anticipades. Pereira afirma que li agrada llevar-se prest i prendre
cafè. Pereira sua, i alhora admira el paisatge. Pereira s’arrisca pel
gust de la literatura francesa i renega del nacionalisme portuguès del
moment que l’obliga a glossar autors de la terra que no valora. Així el
director del diari acaba per censurar-lo i obligar-lo a escriure sobre
autors patriòtics. Aquest gir provoca una nova sensació en Pereira que
afirma que ja no és feliç, que ha perdut la llibertat; un altre símbol
que travessa en diagonal la dictadura de Salazar.
Pereira afirma que no podrà publicar al “Lisboa”, però pensa en escriure
un llibre... Paciència –pensa–, potser està sorgint la possibilitat de
publicar una bona obra que parli sobre allò que el motiva en la vida. És
l’origen d’una transformació on el passat i la incertesa del present
s’abracen contínuament. Afirma Pereira que va ser la relació amb
Monteiro Rossi allò que el va dur a actuar, utilitzant la professió com a
medi i mitjà per denunciar la injustícia. Pereira adopta així un
compromís, el primer en molts anys, quan pren partit en la vida i obre
els ulls a la realitat que l’envolta i contra la qual entén que cal
rebel·lar-se. És la superació –o no– de la crisi existencial la que
conduirà Pereira a prendre les darreres decisions de la seva vida i a
cercar un nou refugi per cloure-la.
Tabucchi crea un personatge entranyable i una
història prenyada de fado en el ritme, en l’escena, en la cadència
visual... Una obra amb girs narratius estranys, però plenament
recomanable i fàcil de llegir".
+ Informació:
Crítica literària d'Afirma Pereira de Núria Olaria
El "British Bar" de Cais do Sodré
Sostiene Pereira (Wikipedia)
.jpg)
Com tota la música urbana, el fado explica la història del seu entorn. Fou quan el regim dictatorial de l'Estado Novo (1933-1974) va arribar al poder amb el seu "Deus, Pátria e Família" i especialment en els anys de la postguerra, quan la dictadura va decidir adoptar el fado i utilitzar-lo per als seus propis fins, per elogiar aquests valors patris i familiars. Però d'antuvi el fado mostra les situacions quotidianes de la vida, els mals moments personals i sentimentals o la queixa davant les injustícies humanes de la nostra existència, a través de la nostàlgia o el dolor del cant...
