'Com el primer dia que la vaig veure, crec que Lisboa és essencialment, una maravella de color, un prodigi de cels i de llums. (...)
La plasticitat del color de Lisboa, la seva mobilitat, la seva diversitat, són inaferrables. De vegades em sembla que té carnositats rosades i joves, que sovint li surt el rubor a la cara, i de vegades tendeix a empal·lidir, com la pell humana... Teulats vermells, blancs, de parets palpitants, escorrialles de rovell o de verd o de color de carbassa en algunes façanes, petits pujols ondulats, l'alta i la baixa, escales i corbes, atmosferes alternades d'una netedat desmaiada i de grasses concentracions aquoses, pluges fines. La intermitència de l'aigua que cau, -i sobre un mur vell, amb una mica d'heura, una palmera que puja oferta al sol, perfumada, amb una llangorositat gairabé impúdica, deliberada. (...)
Els portuguesos adoren els colors esvaïts, el verd oliva o el verd ampolla, els carmins esbravats, els roses pàl·lids, els grocs tot just iniciats. (...)
El gust del color a Portugal es matisa d'una manera visible amb la boirina de l'immens oceà, de la incertesa del mar tenebrós. L'he vist, també, amb aquella esplendor daurada que tenen de vegades les tardes d'aquesta ciutat, aquella resplendor que sembla posar-se sobre els detalls de les coses amb una voluptositat mig adormida, una mica lànguida i que quan toca les grans veles de les fragates que van i vénen per l'aigua dóna un color de crema densa cremada. (...)
En aquest estuari -en dies clars- hi ha una cosa que sembla imantar la vista: són els blancs de les llunyanies. Són els blancs de Corot -potser el batec de la matèria, que en el paisatge té una virtualitat més excelsa i palpitant. En aquest estuari hi ha, flotant sobre l'aigua, emmarcat en les llunyanies de la terra, blancs de tots els colors: algunes vegades d'una paternal densitat; altres, més lleugers; altres; més alegres i d'un pes lleugeríssim, volàtil. Aquests blancs de Corot, d'Itàlia i de Provença, ací més esponjats, em tenen el cor robat, em fascinen. El blanc tens, sanguini, real, jove, vital, és una maravella. L'estuari de Lisboa té, en dies clars, tots aquests blancs. Tots els problemes de la pintura moderna hi són concentrats'.
Aquest extracte forma part del llibre Direcció Lisboa de Josep Pla (Edicions Destino, Obra Completa, volum XXVIII) i l'he trobat a l'interessant bloc de Pol Bolibar... us el recomano...
